Hi ha molts vestits regionals al món. A la història de la vestimenta cadascú té el seu capítol, la seva història, la seva raó de ser. Avui dia, de la mà de la immigració primer i dels mitjans massius després, molts s'han tornat coneguts.
Qui no sap què és un cowboy, un gautxo, un holandès amb esclops de fusta, o una dona a sari? Podríem dir el mateix d'un basc, no és cert? Veiem la xapel·la o txapela i ja sabem d'on és. Vegem avui la història de la txapela basca.
País Basc
Primer presentem oficialment el País Basc: un territori que s'estén entre dos països, Espanya i França, ocupant més de 20 mil quilòmetres quadrats i amb més de 3 milions dhabitants.
El País Basc té set províncies històriques. Al nord hi ha Gipúcoa, Biscaia i Àlaba que formen la Comunitat autònoma Basca. Navarra, per part seva, és una altra regió autònoma ella sola. I al sud hi ha Basse-Navarre, Soule i Labourd, dins del departament francès dels Pirineus Atlàntics, formant la Comunitat d'Aglomeració País Basc.
Els bascos conformen el poble més antic d'Europa. Parlen euskera, una de les llengües també més antigues del continent, anterior a l'arribada de les indo-europees i del qual, avui dia, encara se'n desconeix l'origen.
La txapela basca forma part del patrimoni basc, així que la coneixerem.
Txapela basca
Els especialistes en la història d'aquesta peça coincideixen a dir que sembla haver arribat des del sud de França per popularitzar-se al País Basc al començament del segle XIX, és a dir força recentment. No està documentat el seu ús anterior a aquesta data, encara que es podria trobar alguna referència solta en textos del segle XV.
A inicis del segle XIX té lloc en aquesta part d'Europa les anomenades Guerres Napolèoniques, però va ser a les trucades Guerres Carlistes, posteriors, entre 1833 i 1840, que el color vermell va començar a popularitzar-se per a la txapela, un tocat civil que ja estava generalitzant-se, desplaçant els barrets més tradicionals.
En aquestes Guerres Carlistes va saber combatre un general anomenat Tomàs de Zumalacárregui, que portava al seu cap aquest accessori de color vermell. Així que d'aquí que l'exèrcit es bategés txapelgorris, que traduït és «els portadors de la txapela vermella».
Els avenços en la indústria tèxtil, de la mà de la darrera etapa de la revolució Industrial de llavors, parlem de la impermeabilització i l'abatanat (procés que a la manufactura de la llana aconsegueix eliminar impureses, brutícia i oli perquè el teixit s'encongeixi i la tela quedi llisa, cenyida i aïllada de l'aigua), van aconseguir per fi que l'ús de la txapela s'estengués moltíssim a finals d'aquell segle i començaments del XX.
Van obrir llavors fàbriques de boines com a La Casualitat o L'Encartada (1892, Balmaseda), a Biscaia, punts de referència a partir de llavors per a l'elaboració i venda d'aquesta peça típica. Aquesta fàbrica, avui tancada, s'ha convertit en un museu que es pot visitar a la localitat biscaïna de Balmaseda. Avui dia només Boinas Elósegui, hereva de La Casualidad, continua oberta.
Si bé la txapella va néixer al segle XIX la fama i el boom en el seu ús es va donar més al segle XX. Va saltar de ser una peça de vestir per convertir-se en el que és avui: el símbol de la identitat basca per excel·lència. Va saber sortir dels espais rurals i de vestits populars, sempre lligats al folklore, i de les classes obreres que el feien servir com a part del seu uniforme de treball, amb l'espardenya i el maó, i arribar a les ciutats ia la mateixa reialesa.
Avui pot ser que potser la gent comuna no la faci servir cada dia, però sens dubte en festes i celebracions, competicions o esdeveniments dins i fora d'Europa la txapela és el símbol de l'ésser basc. Però com és la txapela basca? un gorret amb una piqueta o cua al centre (anomenat txertena), i que es diferencia de la boina (amb què molts la confonen), perquè la txapela té més vol, és més ampla, mentre que la boina s'ajusta més al capdavant.
És precisament per aquesta cua simpàtica del centre que es comença a teixir la txapela i si s'altera, ja que és gairebé un greuge a la tradició. I ni et dic tallar la txertena, capar-la, doncs un ultratge que podia acabar en dol.
Avui dia existeix la txapela tradicional i també altres que són més personalitzades. Per exemple, en molts esdeveniments esportius al guanyador se'l corona amb una txapela personalitzada, brodada ja sigui amb text o amb imatges al·lusives a aquest esdeveniment i que, fet i fet, serveixen com el propi trofeu: se l'anomena txapela txapeldun.
És cert que també les txapeles personalitzades circulen com a regals, souvenirs de casament, homenatges, aniversaris i de molts altres esdeveniments socials. Una altra veritat és que ja no és només la gent gran la que fa servir la txapela o chapela, com s'escriu en castellà, sinó que avui dia molts fashionistes l'escullen a l'hora de ser chic o elegants.
I al món, doncs que una cosa és la clàssica boina i una altra molt distita és la boina basca, així que per això diem que és símbol de la identitat del poble basc. Jo mateixa tinc la meva, si bé la meva família és d'origen gallec. Succeeix que la meva sogra s'anomena Etchebarne i ens ha portat del seu viatge a la terra dels seus avis, una txapela vermella. Enorme! Fins i tot l'hem acompanyat a alguna festa regional en què l'ha lluït amb molt d'orgull.
I és que la txapela o qualsevol peça o accessori que sigui considerat símbol del patrimoni cultural d'un poble té el pes de molta història, i no es tracta només de fer-la servir, sinó de portar-la amb orgull i respecte per tot el que significa: història, lluita, identitat, oblit, presència, diàspores doloroses, retrobaments, unió, amor.