Quan era nena teníem a casa una vella enciclopèdia de dos toms. En una hi havia dues pàgines a color amb vestits de totes les èpoques i els meus preferits eren els de l'Edat Mitjana. M'agradaven tant que els copiava al meu quadern de l'escola.
El gipó és una peça medieval, especialment masculina, encara que com veurem en algun moment també la van fer servir les dones. Però què és un gipó i quina utilitat tenia, anem a esbrinar-ho avui.
Història del gipó
Si bé és una peça que es va fer servir per molt de temps, els seus orígens cal rastrejar-los a l'Edat Mitjana tardana. Els primers jubons apareixen a finals del segle XIV, començaments del segle XV, però eren més aviat penyora soltes que semblaven jaquetes encoixinades.
Es creu que l'origen és el gipó d'armar, una peça que protegia els cavallers dels frecs de l'armadura. Però els estudiosos de les vestimentes en realitat rastregen la seva història una mica més lluny, a l'Edat de Bronze al Mar Ego. Sembla que aquí els homes feien servir una peça estreta subjecta amb un cinyell, i que és aquesta la que reemergeix a Europa per ser clau en la moda masculina al segle XV.
Aleshores solien tenir mànigues amples que, en ocasions, eren desmuntables. Aquells primerencs jubons usualment eren portats per homes o dones com a accessoris externs per sobre la camisa i les calces, i podien tenir butxaques per guardar coses petites com diners o mocadors. Sorprenentment el gipó apareix a occident gairebé en simultani en totes les cultures, per després arribar a ser una peça que els homes no podien deixar de vestir.
El gipó cobria la meitat superior del cos y se subjectava, a la cintura, amb cruiximents a les calces. Per fer rígid portava varies capes de tela i fins i tot alguns, els anomenats fornits, eren emplenats amb cotó o esborra. Després, els altres vestits ho ocultaven i només arribava a veure's el collaret dur i les mànigues.
Podem parlar de tres parts en un gipó: el cos, les mànigues i el coll o collaret. Les mànigues poden ser amb mànigues, mitges mànigues o sense mànigues, i el collaret solia ser de vellut, ras, fustan i teles riques per als més afortunats. No faltaven les cintes, botons, brodadures o faxes.
Després, al llarg del segle XV el gipó va començar a endur-se cada cop més ajustat i entallat. En realitat va començar a fer-se servir per emfatitzar la forma natural del cos amb un ajust ben apretat al voltant del tors.
Aquesta tendència va anar de la mà amb la figura que es feia servir en aquella època, tendent a considerar bella una cintura estreta i un pit prominent. Aquest gipó també era encoixinat i amb varetes per marcar la silueta desitjada.
El segle següent, el segle XVI, és el segle d'or del gipó. Va ser super popular i encara va continuar sent un accessori es va tornar super elaborat i decorat. Les mànigues es van estretar i es van estrènyer als braços, i va començar a ser brodat amb barres i pegats d'altres teles en forma de triangles o rectangles.
Va començar sent una mica còmode i pràctic a alguna cosa decorativa i estilosa, passant per totes les teles: cotó, sarja, brocat, telilla, vellut, Damasc, fustan, ras i muques més. Els colors? Negre, carmesí, blanc, marró, groc, taronja, verd, morat… Tots havien de vestir gipó, de dalt a baix a l'escala social, des del rei fins als pagesos.
En el segle XVII el gipó va començar a poc a poc a caure en defus per ser reemplaçat per accessoris més solts i vaporosos, típics de lèpoca barroca. Perduda aquesta «esponjositat» que tenia va quedar en ús fins al segle XVIII com la peça per a la subjecció davantera dels calçons.
La veritat és que en línies generals la història del gipó el que fa és reflectir les sempre canviants tendències de moda i les preferències de la societat. Si pensem que la moda només és tirana amb les dones, doncs no, els jubons vindrien a ser els corsets dels homes. Segur no tan incòmodes, però igual de pendents de la moda. Reis com Francisco I de França o Enric VIII van marcar tendència en aquest sentit per la seva extravagància.
Vam dir al començament que si bé és una peça escencialment masculina, les dones també ho van usar. És cert, si bé temps després que arrencés als homes, el gipó femení era distitno doncs tenia una prolongació a la cintura i acabava en forma de bec.
Jubons, jubons, jubons… de bastidor, de artells, ullejat, amb faldetes. Però, quina utilitat tenia un gipó, perquè servia? Doncs la resposta més simple és que el gipó servia per donar al tors una silueta a la moda.
Això s'aconseguia, com hem vist, col·locant estratègicament farcit aquí i allà i restringint altres parts. El gipó també proporcionava calor, justament per aquests farcits, de vegades de teles diverses o fins i tot de cotó. També servia per a subjectes les calces dels homes, amb cruiximents o llaços.
La veritat és que la millor època per al gipó va ser el Renaixement, podem dir que és la icona de la moda d'aquest període, i que a més a més representa un període d'innovació, art tèxtil i expressió cultural. El seu llarg camí en la moda dels homes no fa res més que evidenciar la creativitat i l'artesania d'un temps.
Si hi va haver un moment en què l'art es va combinar amb la moda va ser aquells anys. Almenys en la roba de les classes altes que invertien d'una manera única tant en art com en moda.