Les 6 tradicions de Veneçuela que has de conèixer

Les tradicions de Veneçuela són resultat del cabal cultural de la nació americana. Són esdeveniments i costums que, en molts casos, es van originar fa diversos segles, però que conserven la màxima vigència avui.

Així mateix, guarden relació amb el substrat cultural del país, conformat per l'indígena (la regió va tenir forta presència dels caribes, els timoto-cuicas i els arawakos), l'europeu i l'africà. A més, abasten tots els àmbits de la vida social, des de la religió fins a la gastronomia, passant per la música i el ball o el món del llegendari. Però, sense més prambuls, et mostrarem sis de les tradicions més importants de Veneçuela.

El joropo i altres balls

El joropo és el ball tradicional de Veneçuela per excel·lència. Té el seu origen al fandango que, alhora, si fem cas als experts, no és espanyol, sinó africà. En concret, segons el musicòleg i escriptor Allunyo Carpentier, seria una dansa fecundatòria nascuda a la Guinea i portada a Amèrica per les persones destinades tràgicament a l'esclavitud.

La melodia s'interpreta amb instruments com l'arpa, el quatre, les maraques o la bàndola planera. Amb ells, s'interpreten passatges com el contrapunteig, el cop planer, la tonada o la copla. Per la seva banda, la dansa es desenvolupa amb sabates i per parelles soltes i els passos reben noms com el valseig, el pit i cua, el toriat, el punt de soga o el massís.

D'altra banda, hi ha diverses modalitats de jorop de llarg a llarg de Veneçuela. No obstant això, podem parlar-te, fonamentalment, del joropo central o teuero (per donar-se a la vora del riu Tuy), l'oriental, el guayanès, el larense o cop tocuià, l'andí y el planer.

No obstant això, també hi ha, entre les tradicions de Veneçuela, altres balls com el cal·lipse, que combina ritmes africans i caribenys; el sebucà, que es dansa amb cintes; el del tambor, que acompanya manifestacions religioses, o el carite, ball narratiu de temàtica pesquera. Però, com veurem a continuació, les danses també són importants a les tradicions religioses del país americà.

Tradicions de Veneçuela a l'àmbit religiós

La religiositat és molt present en les tradicions de Veneçuela i, com dèiem, de vegades, es combina amb els balls. És el cas de els diables dansaires de Yare, que s'escenifiquen el dia del Corps Christi a la ciutat de Sant Francesc de Yare, a l'estat de Miranda.

És una tradició que es remunta al segle XVIII i els ballarins, vestits com a dimonis, dansen fins a l'església acompanyats pel so de la caixa. En arribar al temple, es postran en senyal de respecte Jesucrist. Per tant, celebren el triomf del Bé sobre el Mal. Però, sobretot, la dansa dels diables de Yare posseeix un gran valor etnogràfic i folklòric. De fet, ha estat inclosa a la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Tot i això, no acaben amb ella les tradicions de Veneçuela en l'àmbit religiós. Al marge de la Setmana Santa i el Nadal, també molt celebrades al país, destaca la Fira de la Chinita, que té lloc a Maracaibo i altres municipis de Zulia. Amb ella es festeja el miracle de la Verge de Chiquinquirá, patrona d'aquest estat. No obstant això, a la celebració es combinen elements religiosos i profans. Per exemple, destaquen els anomenats «amaneceres gaiters», concerts de gaita zuliana que duren tota la nit.

En fi, els tambors de Sant Joan se celebren a les ciutats costaneres de la nació en honor al Baptista i el carnaval de Carúpan destaca sobre els altres del país per certa extravagància a la música i els balls.

Els vestits típics

Com passa amb altres països, Veneçuela compta amb diferents vestits típics segons la regió que visitem. Però, entre tots ells, destaca com a nacional el liquiliqui en els homes, que és propi de Els Llanos i que serveix com a vestit, justament, per ballar el joropo i per a altres esdeveniments socials.

Pel que sembla, el seu origen és asiàtic, hauria arribat a Veneçuela des de Filipines, llavors també territori espanyol. Es compon de jaqueta, pantalons, camisa i espardenyes. La primera sol ser de màniga llarga amb cinc o sis botons metàl·lics o en os. També inclou dues butxaques de forma rectangular a l'alçada del pit.

Els pantalons són de vestir i del mateix color que la jaqueta, que, tradicionalment, era blanca, gris o beix. Tot i això, després s'han sumat altres tonalitats com, per exemple, verda olivera, negre o blau marí. Pel que fa a la camisa, és de lli o cotó, mànigues de ¾ i coll rodó. Finalment, de vegades s'emporta barret, tot i que no és imprescindible.

Per la seva banda, el vestit típic veneçolà de dona no és tan popular com el liquiliqui. Sol compondre's de vestits de colors adornats amb brodats i puntes i s'elabora amb teles lleugeres i fresques. Les faldilles són llargues, àmplies i dotats de volants. Les camises poden ser blanques o respondre als mateixos tons que les faldilles i també porten puntes.

Pel que fa als peus, solen portar espardenyes o sandàlies fabricades amb sola de jute o cautxú i, igualment, de diferents colors. Finalment, el vestit típic femení inclou molts accessoris. Entre ells, penjolls, cèrcols i polseres artesanals, però també tocats com el «xinxorro», una mena de turbant de diversos tons.

Símbols de Veneçuela

Precisament, el liquiliqui és, com dèiem, un dels grans símbols de la nació americana. Però també compta amb altres. Així, l'arbre nacional des del 1948 és l'araguaney (Tabebuia chrysantha), el nom del qual ve a significar «flor d'or» en al·lusió als seus grans daurats. És molt típic dels Llanos de Veneçuela i arriba a més de trenta metres d'alçada.

Amb ell, la flor nacional del país és l'orquídia, declarada com a tal el 1951. De fet, la varietat mossiae va ser descoberta allà el 1830. Fins i tot té la nació una au nacional des de 1958. En aquest cas, es tracta del turpial (Icterus icterus), un ocell de només vint centímetres d'envergadura, però gran bellesa. Aquesta es deu, sobretot, als diferents colors de les plomes, que van del blanc al negre, passant pel taronja i el blau.

Finalment, al marge de l'himne oficial de la nació, et podríem dir que aquesta compta amb un altre oficiós. Es tracta del joropo titulat Ànima planera, que té música de Pedro Elías Gutiérrez i lletra de Rafael Bolívar Coronat i es va estrenar el 1914.

L'arepa i altres receptes tradicionals

La gastronomia és molt present a les tradicions de Veneçuela. També és una combinació del substrat indígena amb l'europeu i l'africà. Així mateix, presenta diferències segons la zona del pais que visitis. Per exemple, les regions del Carib tenen una cuina basada en peix i marisc. En canvi, la zona de Los Llanos destaca pels seus carns de cap i la seva caça.

Tot i això, hi ha receptes comunes a tot el país. Una de les més senzilles i populars és la de l'arepa. Es tracta d'una coca o brioix que es prepara amb blat de moro sec mòlt i que, de vegades, s'omplen de carn, formatge o altres productes. Tan integrada està a l'acerbo cultural de Veneçuela que a totes les ciutats hi ha restaurants que la serveixen anomenats areperes i fins i tot algunes viles celebren el dia de l'arepa (per exemple, Trujillo).

Però, com imaginaràs, la cuina del país americà té moltes altres receptes delicioses i populars. Un altre dels plats nacionals és el pavelló crioll, una mena de combinat que porta arròs blanc, carn metxada de res, plàtan fregit i caraotes o fesols negres.

En fi, també pots demanar a Veneçuela sopes com la de mondongo o la pisca andina; carns com el rostit negre o la graella criolla i, per descomptat, els igualment populars tequeños. Pel que fa a la beguda, són típics el paperó o panella amb llimona i la chicha.

Llegendes entre les tradicions de Veneçuela

Com no podia ser d'una altra manera, les llegendes també formen part de les tradicions de Veneçuela, igual que passa a altres països. Ens resultaria impossible parlar-te de totes, per la qual cosa triarem algunes de les més conegudes i populars.

Probablement, la més famosa sigui la de la Sayona, una dona que, després de cometre els pitjors crims per gelosia, s'apareix als homes infidels per seduir-los i terroritzar-los. Igualment tràgica és la de el Xiuló, un home que vaga com ànima en pena amb les restes del seu pare, a qui va matar, i xiulant una terrorífica melodia.

Encara més antiga és la llegenda de Maria Lionza o Yara, doncs es remunta a l'època precolonial. Era filla d'un cacic i tenia els ulls verds. Un augur havia predit al seu pare que tindria una nena amb ulls clars i que l'havia de sacrificar perquè, altrament, portaria la ruïna al seu poble. El pare, incapaç de fer-ho, la va amagar en una cova prohibint-lo sortir. Tot i això, un dia ho va fer i, en mirar-se en un llac, va enamorar a anaconda, déu de l'aigua. El cacic va intentar separar-los, però la divinitat es va enutjar i va provocar una gran inundació que va destrossar el llogaret. Dempuèi alavetz, Yara es protectora de la natura e l'amor.

En conclusió, t'hem mostrat algunes de les principals tradicions de Veneçuela. No obstant això, n'hem deixat al tinter moltes altres. Per exemple, entre les llegendes, és també popular la de la Llorona, comú a Mèxic ia altres països de Amèrica llatina o, respecte als costums, destaca igualment la parranda de Sant Pere, que ha lloc a l'estat de Miranda cada 29 de juny. Anima't a conèixer les tradicions de Veneçuela.